La Ràpita de Benissa i el seu entorn, potser siga una de les manifestacions territorials més significatives, juntament amb l’assentament del Banu-Isa, de la presència islàmica en el municipi. La llavor que deixaren durant quasi mil anys de presència musulmana a les nostres terres ha arrelat amb força sobre els nostres costums, cultura i vida diària, sovint sense saber-ho. La recent festa de moros i cristians de Benissa, és un clar exemple de la influència dels nostres llunyans avantpassats com també ho és el patrimoni històric, arqueològic i rural que han deixat disseminats al llarg del terme.

D’aquest patrimoni àrab, tal vegada siga la toponímia que actualment perdura (Benissa, Benimallunt, Rafalet, Mezquida, Benimarco, Albinyent, la Ràpita) la que recordem més aviat. Però les nostres arrels són més profundes. La cultura agrícola de secà i d’horta, l’arquitectura de pedra seca, el coneixement de les plantes i els usos medicinals que realitzem són tan sols una xicoteta mostra del que ens deixaren. Els àrabs, a diferència de l’home actual, eren uns grans coneixedors del medi on vivien i per això gestionaven millor els recursos naturals, sobretot el territori.

Bon exemple d’aquest patrimoni històric, rural, però també arqueològic, n’és el Tossal de la Ràpita i el seu entorn. Aquest està enclavat en un promontori estratègicament ubicat, en una de les rutes terrestres comercials litorals més importants de l’època musulmana que unien les ciutats claus de Granada, Dénia i Tortosa. La Ràpita deuria constituir juntament amb la Mezquida i Alfama (“al-hama”) una referència cultural, social i militar de la població musulmana de les rodalies. El seu nom prové del mot àrab “ribath” que significa torre de defensa i els seus habitants eren els almoràvits o homes de ribat (“al-murabit”). Els almoràvits desembarcaren a la península l’any 1086 des del Sahara i en tan sols una dècada ja dominaven gran part d’Al-Andalus. L’any 1092 arribaren a la Taifa de Dénia durant una època en la que el Cid assolava les terres llevantines. Els almoràvits, fanàtics religiosos i militars alhora es dedicaven en el ribat a l’oració i es preparaven militarment per combatre els infidels. La Ràpita, al caramull d’un tossal a 180 metres d’altitud s’utilitzava com a torre de vigia i fortalesa defensiva dels almoràvits que vivien en comunitat en la zona rural, molt lluny del castell de Dénia, aproximadament en la primera meitat del segle XII. La Mezquida a uns centenars de metres era el centre religiós i la Alfama i els seus termes un hostatge de descans pels viatgers que trobaven en aquest triangle els serveis que requeria la societat d’aquella època.

Malauradament, part de la història que ens ha forjat com a poble, esdevé amenaçada pels interessos especulatius d’aquells que sembren ciment allà on han crescut les arrels dels que en sentim identificats, però també agraïts amb la nostra terra. Deixant a banda les gravíssimes repercussions ambientals que suposa la construcció de prop de 150 xalets, el greu impacte visual que crea, i els efectes que comporta la creació d’una zona urbana nova en mig del paisatge rural benisser per obrir noves portes a la construcció desmesurada del nostre territori; amb la urbanització de la Ràpita perdem tots. Suposa la pèrdua dels valors culturals i històrics de tot un poble durant un mil·leni pel econòmic d’uns quants durant uns pocs anys.

Llavors, la desaparició de la Ràpita no pot passar amb indiferència sobre nosaltres. No podem permetre que desaparega una part important de la nostra història quan encara ningú s’ha preocupat de realitzar estudis in situ seriosos. No podem acceptar que en el Plà general no estiga classificada la Ràpita com a àrea arqueològica quan si ho està marcada per la Generalitat Valenciana. Però sobretot no hem d’oblidar i menys menysprear aquells valors no materials que perduren en la societat de Benissa, que caracteritzen el nostre poble i permeten una millor convivència entre les cultures del nostre temps.